HISTÒRIA DEL NOSTRE FORN

 

       

Presentació

            El nostre forn té més de cent vint anys, i durant aquest temps ha funcionat ininterrompudament. Inicialment fou el forn del Xicotó, després el de Cal Piqué, i, finalment, el de Cal Canyero, en mans de la família Panadés. Durant la guerra civil (1938) funcionà com a cooperativa amb la unió de tots els forners del poble.

            La seva construcció data de l’última dècada del segle XIX (1890), data en què també fou construït el forn de cal Pascola. Foren els dos primers forns particulars del poble. Fins aleshores Belianes només tenia dos forns  de propietat municipal. I és que durant tot el llarg període medieval, fins l’any 1767 que no hi hagué lliure panificació, és a dir, llibertat de pastar i vendre pa, aquesta fou una activitat estrictament municipalitzada.                                

           Els dos forns municipals eren el de Dalt (al carrer Major) i el de Baix (on avui hi ha el consultori mèdic). Eren d’estil medieval - morunos en deien- i pràcticament eren idèntics als de l’època greco-romana, es a dir, circulars, amb volta semiesfèrica de material refractari i solera de pedra. Per calentar-los el foc es feia sobre la mateixa solera.

           La gent pastava el pa a casa i l’anava a coure en un d’aquests forns; prèviament, per obtenir la farina, havien molturat el blat, en algun dels molins enclavats en el curs del riu Corb. Aquests eren molins accionats per la força motriu de l’aigua. Un d’aquests molins era el Molí la Canya, que funcionà fins l’any 1921, en mans dels avantpassats de la família Panadés, i del nom del molí en sorgí el renom de canyero (derivació de canya: canyero). Els altres molins existents al nostre poble eren el de la Torre, el del Molinet, el del Folguera i el de la Sinoga. Tots ells deixaren de funcionar en implantar-se la nova indústria farinera que sorgí gràcies a l’ús de l’energia elèctrica.

Del Xicotó al Piqué

         La iniciativa de construir el nostre  forn partí de Lluís Català Xipell, lo Xicotó, un propietari local de tarannà liberal. El forn el va construir en el lloc d’un vell molí d’oli, el molí’l Xicotó, del qual n’han quedat enterrades les  piques de l’infern i una valuosa canal de pedra. Avui encara, dins l’obrador, hi podem observar  un curiós detall del vell molí.      

        El forn el van construir operaris de Barcelona; tenia el mateix estil que els dos municipals, però era molt més gran. Amb 25 pams de diàmetre sempre ha sigut el mes gran de Belianes (hi cabien més de cent barres de quilo), incorporant avenços moderns en la tampa, el tiratge i la vaporació.
     Dues dècades aproximadament funcionà el forn del Xicotó. El forn anava bé, però per altres causes tota la seva hisenda anà a l’embarg. S’ha dit que la culpa la tingué la política.  Certament, Lluís Català, fou un polític local emprenedor.  Com alcalde, l’any 1910,  realitzà una obra emblemàtica: la portada d’aigua del Canal d’Urgell per l’abastament de la població. Una obra costosa que l’enfrontà amb la dreta-propietària local i que l’hi ocasionà molts mals de cap, potser la seva ruïna. La veritat és que sigui pel que sigui. la casa i el forn foren embargats per la justícia i, posteriorment, adquirits per Miquel Trullols Armengol, de cal Piqué. Així doncs el  forn del Xicotó passà a ser el forn del Piqué  durant una vintena llarga d’anys. 

Els altres forns.
 Belianes va arribar ha tenir 6 forns oberts. Junt amb el nostre hi havia els següents:
  -Forn de Baix (municipal), arrendat a Fabià Fontova, i després a Pepito Fontova, i en les acaballes  a Anton Vives Mayoral.

- Forn de Dalt (municipal) tancat uns anys, i després arrendat a Josep Maria Carnicé.

- Forn Pascola, en mans de Josep Quixal Miquel, i després del seu fill Jaume Quixal Piqué.  

- Forn de l’Antolín, en mans d’Antolí Inglés Tasies (que en jubilar-se l’arrendà a Joan Anguera);

- Forn del Ton de l’Adela, en mans d’Anton Vives Mayoral, (que havia començat al forn de Baix) i després del seu afillat Lluís Guasch. 
     Tots els  forns eren morunos -de fet a Catalunya tots ho eren fins que no van sortir els giratoris- però el de Cal Ton ja va incorporar el sistema d’escopeta, un sistema de combustió indirecta que escalfava el forn sense haver de fer foc sobre la solera i que  permetia enfornar sense haver de traure la brasa i “escombrar-lo”.

La feina dura d’aquells anys

     La  feina de forner era tan dura que a París els forners eren coneguts com els miners blancs.  La feina era laboriosa i abnegada. Calia treballar de nit i sempre a mercè d’un procés biològic, com és la transformació de la farina en pa amb variables no sempre controlables. Ja ho deia l’adagi:

                                     

                                                 “A qui amassa de tot l’hi passa”

     El procés d’una fornada començava el dia abans amb la pasta mare, Després venia l’amassar, el tallar i pesar, el funyir, el fer les barres, l’empostar, l’encaixar i... la fermentació que podia durar hores, depenent de factors ambientals i de la llevadura afegida.

     I després venia la cocció. Per escalfar el forn i aconseguir una temperatura regular s’utilitzaven feixos de tota mena: de bosc, d'oliver, d’ametller, de sarments..

El foc es feia sobre la mateixa solera i se'n regulava el tiratge amb l’espirall i la pròpia tampa.

     Un cop els feixos havien deixat de fer xera i sense deixar-los consumir del tot, es treien les brases, que s’introduïen en un bidó metàl·lic per després fer-ne la carbonilla, emprada en brasers i  fogons de les cases.

I després calia escombrar la cendra i les brases de la solera amb un estri anomenat l’ecombrall.

     Abans d’enfornar es vaporava  mitjançant el vaporador, un recipient de ferro colat instal·lat dins el forn.

    Quan es començava a enfornar primer es posaven les peces més petites; encara que habitualment quasi tota la producció era en barres de quilo i també amb pans rodons. I després venia en desenfornar i la feina més dura de totes... el despatxar!!

La Cooperativa Obrera Flequera
         Quan el 1936 esclatà la guerra civil al poble hi havia quatre fleques obertes.  Les necessitats de guerra van fer que la farina passés a ser un producte intervingut. A través d’un decret de la Conselleria de Proveïments de la Generalitat, el Sindicat Agrícola de Belianes s’encarregà de subministrar tota la farina als forners.

        En moltes poblacions l’elaboració del pa es va col.lectivitzar  amb la finalitat de què fos més barat, (almenys això és el què es pretenia, encara que no sempre s’aconseguia). Sindicats agrícoles i altres organitzacions obreres construïren els seus forns. A la nostra comarca el cas més espectacular fou el del Sindicat de Cervera que va distribuir pa per tota la comarca;  fins i tot va arribar a portar-ne  al Sindicat de Belianes.
     Amb aquestes premisses, i amb acord del Comitè Local i el Sindicat Agrícol, els quatre forners decidiren ajuntar-se en règim cooperatiu formant la Cooperativa Obrera i Flequera de Belianes. Era a principis de l’any 1938. Van tancar les seves fleques i van instal•lar la cooperativa en el nostre forn puix era el més gran i el més espaiós dels quatre. Hi varen posar dues amassadadores i en torns successius elaboraren durant aquest any 1938 tot el pa de Belianes que despatxaven les dones dels forners.

       L’experiència d’aquesta cooperativa, rica en vivències, finí amb l’entrada dels nacionals, el 15 de gener de 1939. Cada forner tornà al seu forn i a la seva fleca, per afrontar una etapa duríssima de postguerra, especialment per a l’ofici.

Postguerra, bescanvi i estraperlo

A l’acabar la guerra les saques de farina encara pesaven 100 quilos. Per una saca de farina el forner en donava una quantitat de pa que rondava els 125 quilos. D’aquesta operació de bescanvi, pròpia d’una època d’economia primària, la gent en deia canje (el nom castellà). El client en començar la campanya, després del segar i el batre, lliurava al forner la farina del blat que havia anat a moldre a la farinera i que considerava calculada per al seu consum anual, i aquest li donava amb vals la quantitat de pa que li corresponia. Eren els vales, què en deia la gent. N’hi havia de deu fins a un quilo. En què consistia el negoci del forner? Doncs senzillament en tot el pa que sortia de més dels 125 quilos compromesos. Un negoci escàs per una feina tan dura, i malgrat això els forners no gaudien de la simpatia popular ja que la gent encara pensava que el pa era massa car. I és que el pa era el principal aliment d’una població amb economia de supervivència. El seu consum era altíssim. Les famílies l’anaven a buscar amb sacs i cistells. L’habitual era agafar-ne una arrova (10 quilos). A Belianes gairebé només es feien barres de quilo i els llangüets només es donaven com a torna. El pa es consumia d’un dia per l’altre, o més. Mai es menjava del dia. I es que menjar pa tou era considerat un luxe, un pecat gairebé. Lògicament era una mesura per estalviar, doncs tothom sap que el pa tou no sacia tant com el pa eixut, però era també una creença: la de que no es digeria bé i era perjudicial per la salut. El refranyer popular ho proclamava

El pa calent mata la gent

Pa d’ahir, vi d’un any i carn ben amanida, fan bona vida

En aquesta dura postguerra la població patí tot un calvari alimentari i els forners es trobaren al mig patint-ne doblement les conseqüències. Hi havia cartilles de racionament per a les famílies i no hi havia prou farina, i la que hi havia era de pèssima qualitat. El pa blanc no estava autoritzat, ja que era obligatòria la farina amb el cent per cent d’extracció; fins i tot s’hi solia afegir farina de sègol, una farina de difícil panificació. Eren els anys durs de l’estraperlo i els forners per subsistir i servir la clientela que no volia pa moreno  havien de recórrer al mercat negre o a d’altres argúcies. Així, per obtenir farina refinada sense la pela del blat (el segó) els forners s’idearen una forma casolana d’extracció, mitjançant uns sedassos que  funcionaven acoblats a les màquines de pastar. L’artil.lugi  del Forn de Cal Canyero. si no s’hagués fet malbé, seria digne de museu.

Josep Panadés i Anna vives compren el forn del Piqué

      Josep Panadés Mongay era fill únic i es va quedar orfe de mare als 8 anys i de pare als catorze. Casa seva era Cal Canyero, situada al carrer La Costa. Als dotze anys ja enfornava i desenfornava al Forn de Baix, arrendat per Fabià Fontova: “el Flavià”.

      L’Any 1938, amb només disset anys,  hagué de deixar el forn per incorporar-se a la guerra formant part de la Lleva del Biberó. I no es deslliuraria de tot plegat (guerra, camps de concentració i servei militar) fins 7 anys després. Aleshores va anar a treballar de forner als forns de Cal Colom de Verdú i Cal Manonelles de Tàrrega.

     L’any 1947 va casar-se amb Anna Vives Fontova (Anita) i junts decidiren arrendar el forn de Cal Piqué, ja que Miquel Trullols s’havia jubilat i cap dels seus fills volia continuar l’ofici. El tingueren arrendat uns mesos, fins que l’any 1948 el compraren  amb la casa inclosa. 

     El forn de Cal Piqué passà així a ser el Forn de Cal Canyero, que avui contínua en mans del seu fill Modest i la Rosa Maria Inglés.